Ahir, vaig tindre el "plaer" de veure una pel·lícula d'aquest director tan respectat i venerat per Mister Z. La veritat que ja n'he vist unes quantes d'ell i, crec que puc dir: que no m'he n'ha agradat cap! Sí, i el que estic casi casi convençuda...... que la gent com acaba sense entendre res, doncs li diuen obra d'art i tal i qual, però no té cap sentit! També pot passar que vagi molt equivocada.... i sóc jo la que no entén res....però Mister Z tot i que s'esforça, està igual que jo, encara que a ell li agrada. No ho entenc, mirem una peli, on al principi tot té una continuïtat i és intrigant i tot, però de cop i volta..... PEM! comencen a passar coses inexplicables, els personantges ja no són qui eren, la historia canvia, et quedes sense saber res i és com si comences una altra historia..... tot molt brutal i amb alguna escena pujadeta de to, però que tampoc mata.....buf! Mireu no hi puc fer res, és el meu punt de vista!!!
Per a mi una película bona, per molt perdut que vagis sempre hi ha una explicació, les coses passen per algún motiu, perquè el director té un final i et guia cap a ell.... t'hi porta i quan ho entens és espectacular!! Un clar exemple és Pulp Fiction on al principi no entens RES, però de cop i volta els fets agafen forma de tal manera que és IMPRESIONANT! això per mi és ser un gran director, una obra mestra sí senyor!!!!
Au, ja m'he despatxat a gust!
BON DIA!
Algú s'atreveix a dir que ha entes una película i tenia sentit????
Entenc la reacció de l'Indecisa davant de l'obra de Lynch. L'entenc però no la comparteixo. M'explico: Sóc de l'opinió que hi ha d'haver-hi de tot en aquest món i com més plural i heterogeni millor. Estem mal acostumats a veure cinema d'entreteniment que, tot i els diferents gèneres que representen (drama, western, terror, Sci-fi, thriller, etc.) tenen una narrativa linial i s'entenen plenament amb una ordenació temporal bàsica. La majoria comencen amb una introducció dels personatges, després hi ha un gir on es crea un conflicte que el protagoniste principal (l'heroi) ha de solventar de diferents maneres, sovint enfrentant-se al seu antagonista (villano). A la majoria ens encanta aquesta manera de fer, enfrentar-nos un i mil cops a la mateixa història disfressada i maquillada per a no haver de pensar molt, riure i patir a parts iguals i relaxar la nostra ment a l'espera d'un happy end ensucrat.
ResponEliminaAmb David Lynch la cosa canvia. Si bé es cert que pot fer cinema clàssic (cas de l'Home Elefant o Una història verdadera), les seva filmografia és més complexa en forma i requereix un esforç per part de l'espectador per a interpretar i donar un sentit (que el té) a la seva obra. Potser cal saber que Lynch prové de les belles arts, de la pintura concretament. Abans de ser cineasta, és pintor. Com tots sabem la pintura abstracta té certs nivells d'interpretació i per què no dir-ho, tots correctes. Aquesta faceta artística és ja present en la seva òpera prima “Cabeza borradora” on impressiona, i de valent, amb les imatges surrealistes, l'ambientació angoixant i una banda sonora asfixiant. L'autor no només conta una història a nivell narratiu, sinó que pinzellada a pinzellada va recrea una ambientació única a nivell audiovisual i que només pot ser representada en cinema (a través del temps, la quarta dimensió). Les seves pel·lícules apunten directament al subconscient, a les emocions humanes i a les obsessions. Els seus leitmotivs són els cels, la curiositat mòrbida, el sexe; i la forma d'expresar-ho: la dualitat. Tota la filmografia està basada en la dualitat dels seus personatges que en un marc oníric alliberen els seus desitjos, pors i frustracions. Per a plasmar aquestes situacions en pantalla, el director es serveix de metàfores visuals molt potents, però que en cap cas podem interpretar literalment (com en una trama clàssica). Meeeeeec... Error! Aquí és on la majorria de la gent com la Indecisa cau i es rendeix: “Això és una merda! Aquí no s'entèn res!” i etc, etc.
Les metàfores són metàfores i els somnis són somnis. Pensem una mica: algú recorda què ha somiat avui? Potser sí. Almenys algún somni que ens hagi marcat últimament. Oi que en els somnis, apareixen personificades les nostres emocions, desitjos, pors...? Oi que als somnis apareixen sers estranys, simbologies que a nivell conscient no entenem? Bingo! ¿Què millor, doncs, que recórrer a un escenari oníric, simbòlic, metafòric per a representar la condició humana a nivell inconscient? Lynch resol magistralment unes històries en base molt senzilles, escenificant un joc d'espills entre els personatges que un punt del relat fa saltar pels aires qualsevol lògica (consciència, interpretació literal), però que hem de recollir en un acte de fe per interpretar adequadament després en base a aquestes claus.
Així doncs, estic profundament agraït a directors com Lynch, Buñuel, Jodorowsky, Cronenberg... que utilitzen el cinema per a explicar la vida a la seva manera, sense deixar-se influenciar pel cinema comercial, i que ens agradi o no s'ha de respectar i valorar en la seva justa mesura.
A continuació uns enllaços per a entendre millor les seves 2 obres més discutides:
Carretera perdida: http://www.taringa.net/posts/tv-peliculas-series/1843609/Explicacion-de-Carretera-Perdida-_Lost-Highway_-David-Lynch.html
Mulholland drive: http://www.davidlynch.es/phpBB2/viewtopic.php?t=577
SI, jo ho respecto i en fets! només cal veure que me n'he "tragat" unes quantes gratuïtament!
ResponEliminaI continuo pensant igual, respecto tot el que dius i es nota que t'has instruit bé abans de contestar, però..... no veig diferència entre les pelis cutres dels diumenges....i..... ejem! ME CALLO!